El Tractat de Lisboa s’aprova sense consulta popular

El Congrés ha aprovat avui per una àmplia majoria la ratificació del Tractat de Lisboa, el text que substitueix el projecte de Constitució per a Europa i que encara haurà de rebre l’aprovació definitiva per part del Senat. PSOE, PP, CiU, PNB, CC i UPyD han donat el seu vot favorable al projecte de llei orgànica per la qual s’autoritza la ratificació, mentre que ERC, IU i BNG ho han fet en contra i ICV i Nafarroa Bai s’han abstingut.

Josep Palau / Badalona

El Congrés aprova el Tractat de Lisboa. Mireu si en tenim de sort tots els ciutadans que per desgràcia, més que per sort, vivim a l’Estat Espanyol. Les nostres autoritats pensen en tot i no ens fan pensar més del que toca per sobreviure. Pensar? Reflexionar? Decidir? Ui, no no, fora, tot això és massa cansat i feixuc. Sort que tenim unes institucions que ens fan la feina bruta.

Nosaltres tenim sort, no com els irlandesos, que van haver de pensar i reflexionar sobre el Tractat de Lisboa per culpa d’un govern que va voler que fossin els ciutadans els que votessin en referèndum si Irlanda havia d’acceptar o no aquest Tractat. Però on s’és vist?

Recordeu quan l’any 2005 la Constitució Europea va dur-se a referèndum a tots els estats membres de la Unió? Per culpa de la població i dels ciutadans, que no van pensar bé i van votar no, la Constitució no va poder avançar. Quina és la solució? Si el poble diu que no, no li preguntis al poble i fora perill. Quanta democràcia en tan poques paraules, i que orgullós que em sento de ser membre d’un estat i una comunitat tan democràtiques i participatives. Quina gran jugada dels responsables de la diplomàcia exterior. L’únic estat que ha consultat la ciutadania ha estat Irlanda: el resultat ha estat NO.

A part queda el posicionament personal sobre aquest Tractat, si hi estic d’acord, si no, si m’agrada, si l’odio… a part. El que és vergonyós i insultant cap a tota persona que utilitzi el cap per pensar i reflexionar mínimament, és que se li negui el dret a decidir si vol que s’instauri una llei magna a la Unió Europea on pertany. Democràcia? Digne d’una república bananera.

Puigcercós i Ridao guanyen les eleccions internes a ERC

Els dos candidats de Gent d’Esquerra s’han imposat en la pugna per la direcció del partit republicà amb un 37% dels vots cadascú. Carretero, amb un 27%, ha quedat en segon lloc, demostrant que bona part de la militància dóna suport a les seves tesis crítiques amb la direcció sortint i l’entrant. Des del PSC-PSOE i ICV ja han fet explícita la seva alegria pel triomf de Puigcercós, favorable a la reedició i manteniment del tripartit.

Josep Palau / Badalona

Puigcercós i Ridao han guanyat. Era d’esperar, francament, però sempre ens quedava l’esperança que el servilisme, el continuisme i el pes dels càrrecs acabessin derrotats per la crítica, la honestedat i l’austeritat política de Carretero. A can PSC-PSOE ja han tret el cava: via lliure cap al servilisme. ERC continuarà sent una crossa dels senyors Zaragoza, Montilla, Iceta i Al Capone. Ai, aquest últim s’ha colat, però bé, tots són mafiosos.

O el proper dia 7 el congrés d’ERC dóna una sorpresa, o el continuisme està servit: tripartit, baixada de pantalons, no plantar cara, i un llarg etcètera. A can CiU ja s’estan llepant els dits. La patacada que ERC es fotrà a les properes eleccions al Parlament de Catalunya pot ser impressionant. Molt votant catalanista i independentista, fart del monopoli, l’espanyolisme de pluja fina i la màfia socialista transvasarà (verb molt de moda, per cert, que denota una altra baixada de pantalons als amos de Madrid) el seu vot a les llistes convergents. No perquè agradi, i ara!, únicament i exclusiva per evitar un tercer tristpartit.

Carretero i el seu esperit crític no han donat finalment la sorpresa, tot i que, val a dir, que als inicis del recompte i fins pràcticament la meitat de l’escrutini, estava o bé guanyant Puigcercós o bé a pocs vots per darrere. Una llàstima. Per la seva banda, Esquerra Independentista, la candidatura presentada per Uriel Bertran (fillol polític de Puigcercós) i Jaume Renyer, s’ha enfonsat del tot, quedant els seus dos candidats en última posició. Remarcable el míser 8% dels vots obtingut per Renyer.

Per altra banda m’enorgolleixo del Barcelonès Nord. Gran victòria de Carretero i de Bertran.

Què hi farem, possiblement no ens agradin els resultats, però per altra banda hem de felicitar ERC. Han donat un exemple de transparència i democràcia a tota la resta de partits catalans i espanyols. Per això, i no per res més, felicitats.

Festes de Maig 2008

Les Festes de Maig ja han començat. Com cada any, amb l’inici del bon temps i l’arribada del mes de maig, Badalona es prepara per la seva festa major. Unes festes caracteritzades i marcades per la Cremada del Dimoni (declarada Festa d’Interès Turístic per la Generalitat el 1991). Aquest any, les Festes de Maig seran les primeres d’un nou alcalde; aquest any, seran les primeres de Jordi Serra. Després del pregó d’ahir, a càrrec de la nedadora Mireia Belmonte, les Festes de Maig 2008 ja han començat.

Josep Palau / Badalona

Primer de tot i abans de començar a redactar l’article: bones Festes de Maig a tots els badalonins.

Fetes les felicitacions, comencem un article que després del pregó que ahir donava el tret de sortida de la festa major badalonina, no podia tractar un altre tema. Una festa major que un any més compta amb dues vessants: l’oficial i l’alternativa.

Una festa major, que ja abans que comenci, m’atreveixo a dir que ha perdut respecte a altres anys, per un simple motiu: el dimoni. Tot i que la meva memòria “dimoniera” no sigui tan àmplia com la d’aquells més grans que jo, puc dir i dic que és un dels més lletjos que he vist mai, per no dir el més lleig. Un dimoni quadriculat, vestit d’un arc de Sant Martí degradat, amb una ploma a l’espatlla que encara espero trobar-li el significat (a no ser que l’arc Iris i la ploma tinguin una relació…), bevent aigua d’una mena de muntanya amb una canya torçada, més baix de l’habitual, i un llarg etcètera. Com si no hi haguessin més dimonis. He pogut veure alguns dels dissenys finalistes, i val a dir que tenien molt més nivell que el guanyador. Jurat, facin-s’ho mirar.

Per altra banda, ens trobem amb la ineptitud de Cultura. Sincerament, i parlant des de la meva ignorància, he de considerar que programar un concert a les 21’30 (Mesclat, el passat dia 2), mentre se n’ha fet un altre deu minuts abans a un altre lloc de la ciutat, a una hora en què la gent normal sopa, és una bajanada. No seria millor fer com amb els altres concerts i programar-lo més tard, quan tothom hagi pogut sopar amb tranquil·litat i hagi pogut gaudir dels altres actes? De pas, ens asseguraríem que més ciutadans assistirien al concert, entre altres coses.

A part, cal sumar-hi que bona part del programa de les Festes està format per actes de pagament. Així és com es fa una festa major popular? Cal recordar que ja ho estem pagant mitjantçant impostos? És més, els artistes que arriben al Teatre Zorrilla i que ens ofereixen els seus espectacles de pagament, vindrien igualment, fos Festa Major o no, tal i com fan la resta d’artistes durant la resta de l’any. Tot i això, l’Ajuntafems té la cara dura d’assegurar que es tracta d’actes programats per les Festes de Maig.

Però tot i això, encarem amb il·lusió i ganes de gresca, un cop més, la nostra festa major. Posem-nos el mocador, i que comencin les Festes de Maig!

Catalunya podria ser membre de la UE si s’independitzés

El conveni de Viena, de 1978, permetria a Catalunya passar a ser directament estat membre de la Unió Europea en cas que s’independitzés. Així ho ha defensat avui Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes, en una conferència celebrada a Brusel·les. Segons l’article 17 d’aquest conveni, la hipotètica Catalunya independent, en cas que escollís seguir a la UE com a estat membre, sols hauria de comunicar-ho a tots els estats de la Unió.

Josep Palau / Badalona

Una bona notícia sense cap mena de dubte. Tant pels independentistes pro-UE com pels independentistes anti-UE. Segons el Conveni de Viena, i cito textualment “quan una nació s’escindeix té el dret de subrogar-se i assumir les obligacions contretes per l’estat al qual pertanyia” i que “només ho ha de notificar a totes les parts”.

Què vol dir això? Que quan ens independitzem, si decidim seguir a la UE com a estat membre (sí senyors i senyores anti-UE, tenim l’opció d’abandonar-la), l’únic requisit serà que ho comuniquem als altres estats membres. Vaja, que fem una trucadeta al que quedarà de l’Estat Espanyol i als altres 26 socis de la UE i els diem: “Hola macos, escolta, que passem a ser un estat de la UE eh? Vinga, ens veiem a la propera reunió”. Tan senzill com això. Jo, sincerament, pagaria una morterada per veure la cara del president d’Ejpaña quan rebi aquesta trucada. És més, tinc ganes d’independitzar-nos per veure-la.

I és que López Tena, amb aquesta conferència ha fet caure molts tòpics: podrem seguir a la UE, l’Estat Espanyol no tindrà cap mena de potestat per tancar-nos els mercats, i podrem seguir amb l’euro de moneda. El tema dels mercats, des del moment en què podem passar a ser part del club dels 27 és evident: això no és una competència espanyola sinó europea. I per l’euro tampoc s’ha de patir. Fa anys i panys que ciutadania i nacionalitat no van lligades a moneda, encara que no tinguem un euro propi amb la Sagrada Família (per posar un exemple) al revers, podem tenir l’euro com a divisa pròpia. Alguns exemples: Bòsnia, Montenegro, Kosovo i Croàcia tenen l’euro com a moneda sense ser membres de la UE, i abans d’adoptar l’euro, a l’independitzar-se de Iugoslàvia, van adoptar el marc alemany.

Tampoc el tractat de Lisboa, que entrarà en vigor el 2009, inclou cap norma sobre les possibles escissions de les nacions sense estat que encara pertanyen a estats de la UE, com Catalunya, País Basc, Gal·les, Flandes, Escòcia, etc. Val a dir, però, que el govern espanyol del molt honorable president Aznar (noti’s la ironia), va intentar afegir una clàusula sobre la intangibilitat de fronteres. Però ho va desestimar quan se’n va adonar que això tancaria les portes a una negociació sobre Gibraltar. Ai, aquests espanyols, trapelles! Incorporar territoris sí, ara, deixar-ne anar… ni bojos! Ja sabeu allò que diuen: antes roja que rota.

Així doncs una bona notícia que trenca bona part dels tòpics i dubtes sobre la hipotètica independència del nostre país. I entengui’s el nostre país com a Països Catalans, ara bé, siguem pràctics i lògics, la independència del Principat de Catalunya és viable, la dels PPCC, encara no. Podem veure, doncs, que no tindrem cap mena de problema. Només falta que ens decidim. Posem-nos a treballar: la independència és possible.

Convergència, Esquerra i altres espectacles

Després de les eleccions espanyoles i els mals resultats aconseguits pel catalanisme polític, els partits s’han posat a treballar. Esquerra celebrarà el juny el seu Congrés Nacional, en què la militància escollirà la nova direcció; i Convergència Democràtica de Catalunya, el proper juliol, decidirà la seva estratègia política en el seu Congrés. Per altra banda, CiU ha convidat Esquerra a trencar l’Entesa Catalana de Progrés i a constituir grup al Senat amb CiU. Esquerra, que anteriorment havia ofert 3 dels seus 4 senadors a CiU per tal que poguessin tenir grup parlamentari propi, encara no s’ha pronunciat.

Josep Palau / Badalona

El catalanisme polític està en un moment de regeneració, o això sembla. Els grans partits nacionalistes, CiU i Esquerra, estan en procés de remodelar estratègies polítiques i, en el cas d’Esquerra, de canvi en la direcció. El senyor Carod, que porta més de 12 anys a la direcció, no es presentarà a la reelecció com a candidat a la presidència d’Esquerra; però Puigcercós, que porta exactament el mateix que Carod a la direcció, sí que ho farà, amb Ridao – el gran perdedor de les eleccions espanyoles si no fos per Llamazares – com a candidat a secretari general.

Com podem veure, són moments de canvis, és ara quan toca que els militants hi fiquin cullerada i hi diguin la seva. En el cas d’Esquerra és realment necessari un canvi, falta assegurar que aquest canvi sigui de debò i no només de façana. De moment, hi ha tres candidatures: la de Puigcercós i el seu entorn, la de Reagrupament.cat (encapçalada per l’exconseller Joan Carretero) i la d’Esquerra Independentista (liderada per Uriel Bertran). De totes aquestes candidatures, l’única que representa un canvi substancial en l’estratègia política és Reagrupament.cat. Puigcercós i la seva òrbita porten molts anys a la direcció d’Esquerra, així doncs, de canvi n’aportaran poc, ens trobem davant un “carodisme” v2.0. Per la seva part, Uriel Bertran, que es presenta com un revulsiu i una candidatura de canvi, sembla haver oblidat que ell va ser un dels grans partidaris de l’estratègia del tripartit que tants beneficis ha aportat a Esquerra i al país (noti’s la ironia). Així doncs, Carretero, que va ser expulsat del Govern català per titllar Zapatero de “demagog espanyolista”, és l’únic que pot assegurar un canvi en l’estratègia política i acostar posicions amb l’altre gran partit català: CiU.

De moment, però, sembla que les reticències que durant tants anys han separat CiU i Esquerra comencen a difondre’s, o si més no, a amagar-se. CiU ha proposat a Esquerra trencar el pacte que manté amb PSC i ICV (amb qui sinó) al Senat i formar un grup amb els senadors de CiU. Ara la pilota la té Esquerra. Veurem si són més importants els interessos de Catalunya o els de partit. Caldrà esperar.

La bipolarització guanya les eleccions espanyoles

Zapatero renovarà mandat, i com tots els presidents espanyols des del 1977, gaudirà d’una segona legislatura per tirar endavant els seus projectes. L’augment del PSOE i del PP i l’espectacular devallada d’Esquerra i IU-ICV (3 diputats cadascuna) han marcat unes eleccions en què CiU ha aconseguit resistir la bipolarització i augmentar la seva representació en un escó, quedant-se amb 11 diputats.

Josep Palau / Badalona

Les eleccions espanyoles han deixat una clara guanyadora: la bipolarització. Ni Zapatero ni Rajoy. I si han deixat una clara guanyadora també han deixat un clar perdedor: el pluralisme. Si a l’anterior legislatura la presència d’altres partits a les cambres ja era decorativa, aquest cop se’ns anticipa un panorama depriment en quant a pluralitat política.

Gràcies a tots aquells que han votat el PSOE per por al PP, a Catalunya el PSC-PSOE ha sumat 4 diputats més als 21 que Catalunya li va donar a les eleccions del 2004. Gràcies a tots aquells que han votat el PSOE per por al PP, les forces d’esquerra catalanes han patit una forta davallada. Esquerra ha perdut 5 escons dels 8 que tenia i ICV n’ha perdut 1 dels 2 que havia aconseguit a les darreres eleccions. Gràcies a tots aquells que han votat el PSOE per por el PP, ha anat d’un pèl que en ZP no aconsegueixi majoria absoluta, i amb ella, carta blanca per donar pel sac als catalans (sí, ho sé, el PP faria el mateix). A partir d’ara, amants del vot útil, mireu més enquestes. 15 escons de diferència al final de l’escrutini. Era realment necessari el vot útil?

És evident que no tota la culpa és del vot (in)útil. És hora que el capitostos dels partits escapçats en aquestes eleccions facin autocrítica, tal i com ha fet Gaspar Llamazares, líder d’Izquierda Undida [sic], que ja ha assegurat que no es presentarà a la reelecció com a coordinador general de la federació. Podem dir doncs, que avui 10-M és el dia de reflexió. De reflexió nostre per pensar si realment volem un panorama bipartidista, i reflexió dels peixos grossos d’Esquerra i ICV per veure què han fet malament i què ha de canviar. De moment Puigcercós ja ha assegurat que sortirà del Govern per dedicar-se al partit.

Ara bé, no us penseu que poden arribar ni a plantejar-se que la davallada de vots ve donada per la submissió al PSC-PSOE i el fet de donar la presidència a un espanyol sense estudis com Montilla. No! Ho va deixar ben clar Puigcercós ahir a TV3, el tripartit no hi té res a veure. No calen els comentaris, oi?

Ara sols ens queda esperar que CiU, que és l’única força que es manté viva al Congrés a part del PSOE i el PP, apreti el PSOE i aconsegueixi beneficis per aquesta terra massoquista: Catalunya. Almenys, no han aconseguit la majoria absoluta, que ja és molt.

La Catalunya optimista no és això

A 5 dies de les Eleccions Legislatives de l’Estat Espanyol, la bipolarització política és cada vegada més evident i estrident. La consigna que Chacón i Nadal han rebut des de Madrid és clara: fomentar-la. Aquest és un fet que ajuda als dos partits grans, restant vots als partits catalans i minoritaris a les Cambres. CiU, PNB i IU van demanar la suspensió del segon debat cara a cara entre Zapatero i Rajoy a la Junta Electoral, ja que, asseguraven, era un atac a la pluralitat política de l’Estat Espanyol. El Tribunal Suprem va desestimar el recurs i el debat es va celebrar. Mentrestant, Nadal continua amb la demagògia espanyolista i Chacón amb el discurs de la Catalunya optimista.

 

 

Josep Palau / Badalona

“Sí a la Catalunya optimista” diu la candidata Chacón. No podria estar més d’acord amb ella. Ara bé, potser farà falta concretar què vol dir la Catalunya optimista. Chacón ho té molt clar: “La Catalunya que va a votar el Jose com a borregos”. La Catalunya socialista. “No és això companys, no és això”, que deia en Llach.

Jo a aquesta Catalunya més que optimista li diria masoquista. La Catalunya adormida, estupiditzada, espanyolitzada a través de la pluja fina, la Catalunya per la qual un somriure i la paraula “talante” davant de totes les decisions poc favorables al nostre país és suficient per perdonar-ho tot. La Catalunya que no vota per un projecte sinó contra un altre, la de la por al monstre del PP.

Una vergonya democràtica, diria jo. Demanar el vot per evitar que un altre guanyi és vergonyós. “No, nosaltres no farem res de bo, però és que els altres són pitjors eh! I sinó que us ho digui el Jose”, diu Chacón als mítings de L’Hospitalet, Terrassa, i perquè no dir-ho, la meva estimada Badalona.

Però bé, tal com deia al principi, el PSC-PSOE i jo tenim un concepte diferent de la Catalunya optimista. Trobo d’un sarcasme brutal que apel·li al vot de “la Catalunya optimista” el partit culpable de:

• la no publicació de les balances fiscals,
• la retallada de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya,
• la negativa al traspàs de ports i aeroports,
• la negativa a l’augment d’inversions en Rodalies,
• el desastre de la RENFE,
• la no oficialització del català al Congrés ni a la Unió Europea,
• el manteniment dels judicis franquistes (que per qui no ho sàpiga, encara són legals i vigents),
• les múltiples condicions (com l’obligació de tenir hissada la bandera de la gloriosa Espanya) a canvi de la cessió del castell de Montjuïc a l’Ajuntament de Barcelona,
• de la demonització del dret a decidir el nostre futur
• de la no oficialització de les Seleccions Catalanes…

i tantes i tantes altres coses. Us suggereixo que doneu un cop d’ull a aquesta imatge. Com veieu, potser si que és un xic masoquista tot aquell que voti el PSC-PSOE i no són manies meves.

Ah clar, no hi comptava. “És clar que no són perfectes, però els votaré perquè no surti el PP”. Tranquils, que no s’estengui el pànic. Totes les enquestes donen una diferència d’escons i vots prou alta entre PSOE i PP com per impossibilitar que el PP es faci amb el govern. Així doncs, el proper diumenge, voteu havent pensat què és el millor per nosaltres.

La Catalunya masoquista o la Catalunya amb projectes, reivindicacions i amb capacitat de decidir el seu futur?

La Comunitat de Madrid crearà una escola pública bilingüe castellà – català

Esperanza Aguirre va anunciar el passat dilluns durant un míting realitzat a Lleida, que els pares que ho vulguin podran escolaritzar els seus fills en català Ha assegurat, també, que si hi ha un nombre de demandes suficient es crearà un col·legi públic bilingüe que s’anomenarà “Presidente Tarradellas”. Seguint la política lingüística del PP, afirma, s’impartiran les suficients classes en castellà per assegurar el bilingüisme.

Josep Palau / Badalona

Ja ho heu sentit. És l’últim crit en propostes electorals. Haureu comprovat que al llarg del que portem de campanya no oficial ja s’han postulat 3 pilars de confrontació: economia, terrorisme i tocar els ous als catalans i a la nostra immersió lingüística. Doncs la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre ha donat un cop d’efecte en la polèmica contra el sistema lingüístic educatiu de Catalunya assegurant que a Madrid es podrà estudiar en català.

Molts ja hem vist a venir la jugada, ja ens perdonarà presidenta. La cosa és fàcil i senzilla, i si els catalans i els nostres polítics no vigilem ens la fotran. Ells permeten a la comunitat catalana aprendre en català i en canvi a la Catalunya dominada per una dictadura nacionalista (catalana, no confonguem amb el pur, justificat i sagrat nacionalisme espanyol) no es pot escolaritzar la quitxalla en castellà, per molts la seva llengua materna. Al tanto que va de canto! A canvi d’aquest míser gest d’obrir una escola bilingüe ens intentaran rebentar la immersió lingüística. Es tracta d’una maniobra política per donar ales als qui reclamen un sistema bilingüe a les escoles catalanes. De moment, el gran amic de Catalunya, altrament dit Mentider Compulsiu, el president Zapatero, ja ha anunciat que si guanya les eleccions garantirà la possibilitat de rebre educació en castellà en Catalunya. Ja ho deia Josep Pla: “El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”.

Jo tinc una solució fàcil, clara i en la línia del PP. Sí, en la línia del PP. Ells, molt amablement obren una escola on s’estudiarà mig en català i mig en castellà. Perfecte. Doncs fem nosaltres el mateix: una escola on s’ensenyi en castellà. I prou. Clar que potser no s’omplirien les places si tenim en compte que només 7 famílies s’han queixat de no poder escolaritzar els seus fills en castellà… I no sé si farà falta, tenint en compte que els escolars catalans treuen millor nota en castellà que en català a les PAU… Jo per si un cas m’avanço i dono una opció a tots aquells que vulguin escolaritzar els seus fills en bilingüe: ara que podeu, agafeu el TGV nou de trinca, torneu a les Espanyes i gaudiu del bilingüisme.

EHAK i ANV, a un pas de la il·legalització

La fiscalia general de l’Estat ha presentat avui al matí la demanda d’il·legalització contra el Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK) davant el Tribunal Suprem. La demanda, que va ser aprovada divendres passat pel Consell de Ministres, adjunta una petició de suspensió cautelar de l’activitat de la formació abertzale, fet que impediria que es presentés a les eleccions estatals del 9-M. S’espera que ens els propers dies es formalitzi la demanda d’il·legalització contra Acció Nacionalista Basca. La demanda arriba l’endemà que el govern espanyol instés l’advocat de l’Estat a demanar que se suspengués qualsevol tipus de finançament públic d’EHAK i d’ANV.

Josep Palau / Badalona

EHAK està a punt a punt de ser il·legalitzada. El Govern espanyol ha decidit formalitzar la demanda d’il·legalització contra la formació abertzale, curiosament, a poques setmanes de l’inici de la campanya electoral.Tot i que en teoria, el poder executiu no hauria de ficar-se en l’acció del poder judicial, en aquest estat de fireta on ens ha tocat viure això no és així, i fins que ZP i els seus amics no ho han considerat oportú, la justicia no ha fet el pas per començar els tràmits d’il·legalització.

Però això no és l’important, ni de bon tros. L’important aquí és que més de 200.000 bascos i navarresos no podran votar la seva preferència política en les properes eleccions, i que part dels diputats escollits al Parlament basc no podran continuar exercint la seva funció. Si cada vegada que hi ha un petit moviment per part d’ETA no es condemna al moment, passes a ser part integrant, col·laborador i estàs fent apologia del terrorisme, perquè s’ha de saber que ni Batasuna ni ara EHAK i ANV han estat o seran il·legalitzats, fonamentalment, per no condemnar tots els atemptats d’ETA, que no recolzar-los. Segons ha afirmat el ministre de Justícia, es tenen proves de les connexions “socioeconòmiques, polítiques i organitzatives” d’EHAK i ANV amb Batasuna. I jo, humilment, em pregunto: i què?

No estem en una suposada democràcia? No els agrada tant parlar de llibertat, vanagloriar-se de la seva democràcia? On ha anat a parar? No existeix democràcia si una persona no pot votar a aquells amb qui comparteix ideari. La democràcia queda ferida de mort quan s’il·legalitzen formacions per no estar d’acord amb la seva ideologia. Que tenen relació amb ETA? Doncs actueu contra ETA que són els qui maten, precisament l’objectiu de la lluita contra ETA ha de ser que deixin les pistoles i els fusells i que l’única arma que utilitzin sigui la paraula i la política. Com voleu que una sola persona es cregui això si els que defensen els posicionaments abertzales a través de la paraula i la política són il·legalitzats i alguns dels seus dirigents, com Arnaldo Otegi, es troben a la presó?

Un dels molts pals a les rodes que té la democràcia espanyola s’anomena Llei de Partits. Una llei feta única i exclusivament per eliminar l’entorn polític abertzale. Una llei, que els jutges a l’hora d’aplicar-la, utilitzen una doble vara per mesurar. Si es fes cas al que diu la llei, han de ser il·legalitzats els partits que promouen la persecució de persones per la seva ideologia, raça, religió, els que legitimen la violencia, els que inclouen membres en les seves cúpules directives que han format part d’organitzaciopns terroristes i que no han refusat públicament la violència, i un llarg etcètera.

Bé, no ens agradarà la Llei de Partits, ni estarem d’acord amb la il·legalització de cap formació, però la llei és la llei. Així que anem a veure: així a primer cop d’ull, i després de veure aquests quatre factors que poden portar a la il·legalització, se m’acudeix més d’un partit que hauria de seguir el rumb de Batasuna i EHAK.

Democracia Nacional, España2000, Españoles Bajo el Separatismo i altres grupuscles neo-nazis fan de paraigües de l’activitat skin neo-nazi a l’Estat Espanyol, defensant idees pròpies del III Reich. I continuen sent legals i rebent subvencions estatals.

Falange Española, el partit de Primo de Rivera i Franco, els dos dictadors feixistes espanyols del segle XX, per la sorpresa de molts, segueix sent legal i presentant-se a les eleccions i rebent subvencions estatals.

I tants i tants altres partits, grupuscles i organitzacions que defensen posicionaments indefensables i violents. Això sí, de la dreta més rància i més espanyola.

És més. Anys d’atemptats contra minories nacionals i lingüístiques, afusellaments per motius polítics, atemptats contra opositors… això no és un tipus de terrorisme? Doncs senyores i senyors, hi ha actualment un partit a l’Estat Espanyol que no ha condemnat tota aquesta etapa de violència gratuïta i amb instruments polítics, tot aquest terrorisme portat a terme des del poder, tota aquesta repressió. Hi ha un partit espanyol que quan el ple del Parlament Europeu va votar si condemnar oficialment o no el franquisme, va votar no i va legitimar d’aquesta manera totes les accions dutes a terme pel franquisme. No és això motiu d’il·legalització?

Siguem justos. Si Batasuna, EHAK i ANV són il·legals, el PP també ha fet mèrits per ser il·legalitzat.

Maite Arqué deixa l’alcaldia per anar al Senat espanyol

La batllessa de Badalona, Maite Arqué, deixarà l’alcaldia de la ciutat aquesta primavera per incorporar-se a les llistes electorals del PSC al Senat. Així doncs, l’alcalde de la ciutat passarà a ser Jordi Serra, actual titular d’Urbanisme, també del PSC-PSOE. Arqué, doncs, deixarà l’Ajuntament badaloní després de més de 28 anys com a regidora o alcaldessa.

 

 

 

 

 

Josep Palau / Badalona

Badalona canviarà d’alcalde aquesta primavera, però no per procés electoral, sinó per decisió de partit. Chapeau. Ja sabem com van les coses en aquest món, els ciutadans podem dir missa, però el que importa és el que diguin els capitostos dels partits. Que la Maite ja no rendeix prou electoralment? Doncs fora, cap al Senat, que ja de per si no pinta res! I ja està.

Però analitzem el tema, que s’ho val. Eleccions municipals de maig del 2007: espectacular pujada del PP i important baixada del PSC-PSOE. Enfrontaments interns dins del PSC-PSOE de Badalona, amb el cacic Fermín Casquete com a general de comando. Tot això i altres motius que se’ns escapen de les mans han provocat que el PSC-PSOE hagi optat per canviar el seu candidat a l’alcaldia. I per assegurar-se que aquest serà prou conegut i valorat a les eleccions d’aquí 4 anys, el col·loquen ara. Clar que sí. I la senyora Maite, cap a Madrid, de pet al Senat, l’òrgan més inútil de tota la pseudodemocràcia espanyola.

De fet, canviar alcaldes a mitja legislatura per assegurar-se la seva popularitat és una pràctica usual dins del PSC-PSOE, que ja ho ha fet en tres ocasions a Barcelona (Narcís Serra per Pasqual Maragall, Maragall per Joan Clos, i Clos per Jordi Hereu) i a Girona (Joaquim Nadal per Anna Pagans). Però per si això no és prou escandalós, en el cas badaloní decideixen canviar de batlle quan encara no fa un any de les eleccions. Fenomenal, no trobeu? És la grandesa de la democràcia actual. Com deia, aquí no importa el que diguem els ciutadans, sinó el que diuen els partits.

I jo em pregunto, és normal que puguin agafar i posar l’alcalde que els doni la gana? No s’hauria de seguir un patró establert, un protocol (i no em serveix dir-me que ja es segueix, s’ha de proposar un candidat i els gossets falders del PSC-PSOE d’aquesta legislatura l’han de votar)? No seria el més normal que si el número 1 de l’Ajuntament deixa el càrrec (no entrem en si és lícit que el deixi, de moment), agafi el relleu el número 2, almenys fins la propera consulta? És a dir, i exemplificant-ho amb el cas badaloní: si Maite Arqué deixa el càrrec, no hauria d’agafar-lo el primer tinent d’alcalde Ferran Falcó fins la propera consulta? Això com a cas in extremis, en realitat, el que s’hauria de fer és convocar eleccions de nou. Bé, perdoneu, aquí el que s’hauria de fer és prohibir que es pugui deixar el càrrec per motius de partit i per anar a fer política a una altra banda.

Senyora Arqué, els ciutadans, per bé o malament, l’han escollit a vostè alcaldessa, i no al seu partit. No juguem amb la democràcia o aquesta acaba perdent el sentit i la credibilitat.

Senyors i senyores dels grups de CiU i Esquerra a l’Ajuntament, no votin un aldaldable que ha estat imposat per el partit i que no compta, almenys ara per ara, amb el suport dels ciutadans; no contribueixin en aquest maquiavèl·lic joc de passar-se la voluntat dels ciutadans pel forro. Estem donant motius a tots aquells que asseguren que votar no serveix de res, estem danyant el joc democràtic en què es fonamenta la nostra fràgil i miserable societat política.

Senyors ciutadans i lectors d’aquest humil espai, plantegem-nos si realment volem que facin el que volen. De moment, us enllaço el manifest Volem votar el nostre alcalde, impulsat per un conjunt de badalonins per denunciar el relleu a l’alcaldia d’esquenes a la ciutadania.

És la grandesa de la democràcia, la grandesa del nostre estimat Ajuntafems. La grandesa d’un partit que es passa els ciutadans per on vol, i aquests, el continuen votant.