Després de les eleccions espanyoles i els mals resultats aconseguits pel catalanisme polític, els partits s’han posat a treballar. Esquerra celebrarà el juny el seu Congrés Nacional, en què la militància escollirà la nova direcció; i Convergència Democràtica de Catalunya, el proper juliol, decidirà la seva estratègia política en el seu Congrés. Per altra banda, CiU ha convidat Esquerra a trencar l’Entesa Catalana de Progrés i a constituir grup al Senat amb CiU. Esquerra, que anteriorment havia ofert 3 dels seus 4 senadors a CiU per tal que poguessin tenir grup parlamentari propi, encara no s’ha pronunciat.

Josep Palau / Badalona

El catalanisme polític està en un moment de regeneració, o això sembla. Els grans partits nacionalistes, CiU i Esquerra, estan en procés de remodelar estratègies polítiques i, en el cas d’Esquerra, de canvi en la direcció. El senyor Carod, que porta més de 12 anys a la direcció, no es presentarà a la reelecció com a candidat a la presidència d’Esquerra; però Puigcercós, que porta exactament el mateix que Carod a la direcció, sí que ho farà, amb Ridao – el gran perdedor de les eleccions espanyoles si no fos per Llamazares – com a candidat a secretari general.

Com podem veure, són moments de canvis, és ara quan toca que els militants hi fiquin cullerada i hi diguin la seva. En el cas d’Esquerra és realment necessari un canvi, falta assegurar que aquest canvi sigui de debò i no només de façana. De moment, hi ha tres candidatures: la de Puigcercós i el seu entorn, la de Reagrupament.cat (encapçalada per l’exconseller Joan Carretero) i la d’Esquerra Independentista (liderada per Uriel Bertran). De totes aquestes candidatures, l’única que representa un canvi substancial en l’estratègia política és Reagrupament.cat. Puigcercós i la seva òrbita porten molts anys a la direcció d’Esquerra, així doncs, de canvi n’aportaran poc, ens trobem davant un “carodisme” v2.0. Per la seva part, Uriel Bertran, que es presenta com un revulsiu i una candidatura de canvi, sembla haver oblidat que ell va ser un dels grans partidaris de l’estratègia del tripartit que tants beneficis ha aportat a Esquerra i al país (noti’s la ironia). Així doncs, Carretero, que va ser expulsat del Govern català per titllar Zapatero de “demagog espanyolista”, és l’únic que pot assegurar un canvi en l’estratègia política i acostar posicions amb l’altre gran partit català: CiU.

De moment, però, sembla que les reticències que durant tants anys han separat CiU i Esquerra comencen a difondre’s, o si més no, a amagar-se. CiU ha proposat a Esquerra trencar el pacte que manté amb PSC i ICV (amb qui sinó) al Senat i formar un grup amb els senadors de CiU. Ara la pilota la té Esquerra. Veurem si són més importants els interessos de Catalunya o els de partit. Caldrà esperar.