A 5 dies de les Eleccions Legislatives de l’Estat Espanyol, la bipolarització política és cada vegada més evident i estrident. La consigna que Chacón i Nadal han rebut des de Madrid és clara: fomentar-la. Aquest és un fet que ajuda als dos partits grans, restant vots als partits catalans i minoritaris a les Cambres. CiU, PNB i IU van demanar la suspensió del segon debat cara a cara entre Zapatero i Rajoy a la Junta Electoral, ja que, asseguraven, era un atac a la pluralitat política de l’Estat Espanyol. El Tribunal Suprem va desestimar el recurs i el debat es va celebrar. Mentrestant, Nadal continua amb la demagògia espanyolista i Chacón amb el discurs de la Catalunya optimista.

 

 

Josep Palau / Badalona

“Sí a la Catalunya optimista” diu la candidata Chacón. No podria estar més d’acord amb ella. Ara bé, potser farà falta concretar què vol dir la Catalunya optimista. Chacón ho té molt clar: “La Catalunya que va a votar el Jose com a borregos”. La Catalunya socialista. “No és això companys, no és això”, que deia en Llach.

Jo a aquesta Catalunya més que optimista li diria masoquista. La Catalunya adormida, estupiditzada, espanyolitzada a través de la pluja fina, la Catalunya per la qual un somriure i la paraula “talante” davant de totes les decisions poc favorables al nostre país és suficient per perdonar-ho tot. La Catalunya que no vota per un projecte sinó contra un altre, la de la por al monstre del PP.

Una vergonya democràtica, diria jo. Demanar el vot per evitar que un altre guanyi és vergonyós. “No, nosaltres no farem res de bo, però és que els altres són pitjors eh! I sinó que us ho digui el Jose”, diu Chacón als mítings de L’Hospitalet, Terrassa, i perquè no dir-ho, la meva estimada Badalona.

Però bé, tal com deia al principi, el PSC-PSOE i jo tenim un concepte diferent de la Catalunya optimista. Trobo d’un sarcasme brutal que apel·li al vot de “la Catalunya optimista” el partit culpable de:

• la no publicació de les balances fiscals,
• la retallada de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya,
• la negativa al traspàs de ports i aeroports,
• la negativa a l’augment d’inversions en Rodalies,
• el desastre de la RENFE,
• la no oficialització del català al Congrés ni a la Unió Europea,
• el manteniment dels judicis franquistes (que per qui no ho sàpiga, encara són legals i vigents),
• les múltiples condicions (com l’obligació de tenir hissada la bandera de la gloriosa Espanya) a canvi de la cessió del castell de Montjuïc a l’Ajuntament de Barcelona,
• de la demonització del dret a decidir el nostre futur
• de la no oficialització de les Seleccions Catalanes…

i tantes i tantes altres coses. Us suggereixo que doneu un cop d’ull a aquesta imatge. Com veieu, potser si que és un xic masoquista tot aquell que voti el PSC-PSOE i no són manies meves.

Ah clar, no hi comptava. “És clar que no són perfectes, però els votaré perquè no surti el PP”. Tranquils, que no s’estengui el pànic. Totes les enquestes donen una diferència d’escons i vots prou alta entre PSOE i PP com per impossibilitar que el PP es faci amb el govern. Així doncs, el proper diumenge, voteu havent pensat què és el millor per nosaltres.

La Catalunya masoquista o la Catalunya amb projectes, reivindicacions i amb capacitat de decidir el seu futur?