La bipolarització guanya les eleccions espanyoles

Zapatero renovarà mandat, i com tots els presidents espanyols des del 1977, gaudirà d’una segona legislatura per tirar endavant els seus projectes. L’augment del PSOE i del PP i l’espectacular devallada d’Esquerra i IU-ICV (3 diputats cadascuna) han marcat unes eleccions en què CiU ha aconseguit resistir la bipolarització i augmentar la seva representació en un escó, quedant-se amb 11 diputats.

Josep Palau / Badalona

Les eleccions espanyoles han deixat una clara guanyadora: la bipolarització. Ni Zapatero ni Rajoy. I si han deixat una clara guanyadora també han deixat un clar perdedor: el pluralisme. Si a l’anterior legislatura la presència d’altres partits a les cambres ja era decorativa, aquest cop se’ns anticipa un panorama depriment en quant a pluralitat política.

Gràcies a tots aquells que han votat el PSOE per por al PP, a Catalunya el PSC-PSOE ha sumat 4 diputats més als 21 que Catalunya li va donar a les eleccions del 2004. Gràcies a tots aquells que han votat el PSOE per por al PP, les forces d’esquerra catalanes han patit una forta davallada. Esquerra ha perdut 5 escons dels 8 que tenia i ICV n’ha perdut 1 dels 2 que havia aconseguit a les darreres eleccions. Gràcies a tots aquells que han votat el PSOE per por el PP, ha anat d’un pèl que en ZP no aconsegueixi majoria absoluta, i amb ella, carta blanca per donar pel sac als catalans (sí, ho sé, el PP faria el mateix). A partir d’ara, amants del vot útil, mireu més enquestes. 15 escons de diferència al final de l’escrutini. Era realment necessari el vot útil?

És evident que no tota la culpa és del vot (in)útil. És hora que el capitostos dels partits escapçats en aquestes eleccions facin autocrítica, tal i com ha fet Gaspar Llamazares, líder d’Izquierda Undida [sic], que ja ha assegurat que no es presentarà a la reelecció com a coordinador general de la federació. Podem dir doncs, que avui 10-M és el dia de reflexió. De reflexió nostre per pensar si realment volem un panorama bipartidista, i reflexió dels peixos grossos d’Esquerra i ICV per veure què han fet malament i què ha de canviar. De moment Puigcercós ja ha assegurat que sortirà del Govern per dedicar-se al partit.

Ara bé, no us penseu que poden arribar ni a plantejar-se que la davallada de vots ve donada per la submissió al PSC-PSOE i el fet de donar la presidència a un espanyol sense estudis com Montilla. No! Ho va deixar ben clar Puigcercós ahir a TV3, el tripartit no hi té res a veure. No calen els comentaris, oi?

Ara sols ens queda esperar que CiU, que és l’única força que es manté viva al Congrés a part del PSOE i el PP, apreti el PSOE i aconsegueixi beneficis per aquesta terra massoquista: Catalunya. Almenys, no han aconseguit la majoria absoluta, que ja és molt.

La Catalunya optimista no és això

A 5 dies de les Eleccions Legislatives de l’Estat Espanyol, la bipolarització política és cada vegada més evident i estrident. La consigna que Chacón i Nadal han rebut des de Madrid és clara: fomentar-la. Aquest és un fet que ajuda als dos partits grans, restant vots als partits catalans i minoritaris a les Cambres. CiU, PNB i IU van demanar la suspensió del segon debat cara a cara entre Zapatero i Rajoy a la Junta Electoral, ja que, asseguraven, era un atac a la pluralitat política de l’Estat Espanyol. El Tribunal Suprem va desestimar el recurs i el debat es va celebrar. Mentrestant, Nadal continua amb la demagògia espanyolista i Chacón amb el discurs de la Catalunya optimista.

 

 

Josep Palau / Badalona

“Sí a la Catalunya optimista” diu la candidata Chacón. No podria estar més d’acord amb ella. Ara bé, potser farà falta concretar què vol dir la Catalunya optimista. Chacón ho té molt clar: “La Catalunya que va a votar el Jose com a borregos”. La Catalunya socialista. “No és això companys, no és això”, que deia en Llach.

Jo a aquesta Catalunya més que optimista li diria masoquista. La Catalunya adormida, estupiditzada, espanyolitzada a través de la pluja fina, la Catalunya per la qual un somriure i la paraula “talante” davant de totes les decisions poc favorables al nostre país és suficient per perdonar-ho tot. La Catalunya que no vota per un projecte sinó contra un altre, la de la por al monstre del PP.

Una vergonya democràtica, diria jo. Demanar el vot per evitar que un altre guanyi és vergonyós. “No, nosaltres no farem res de bo, però és que els altres són pitjors eh! I sinó que us ho digui el Jose”, diu Chacón als mítings de L’Hospitalet, Terrassa, i perquè no dir-ho, la meva estimada Badalona.

Però bé, tal com deia al principi, el PSC-PSOE i jo tenim un concepte diferent de la Catalunya optimista. Trobo d’un sarcasme brutal que apel·li al vot de “la Catalunya optimista” el partit culpable de:

• la no publicació de les balances fiscals,
• la retallada de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya,
• la negativa al traspàs de ports i aeroports,
• la negativa a l’augment d’inversions en Rodalies,
• el desastre de la RENFE,
• la no oficialització del català al Congrés ni a la Unió Europea,
• el manteniment dels judicis franquistes (que per qui no ho sàpiga, encara són legals i vigents),
• les múltiples condicions (com l’obligació de tenir hissada la bandera de la gloriosa Espanya) a canvi de la cessió del castell de Montjuïc a l’Ajuntament de Barcelona,
• de la demonització del dret a decidir el nostre futur
• de la no oficialització de les Seleccions Catalanes…

i tantes i tantes altres coses. Us suggereixo que doneu un cop d’ull a aquesta imatge. Com veieu, potser si que és un xic masoquista tot aquell que voti el PSC-PSOE i no són manies meves.

Ah clar, no hi comptava. “És clar que no són perfectes, però els votaré perquè no surti el PP”. Tranquils, que no s’estengui el pànic. Totes les enquestes donen una diferència d’escons i vots prou alta entre PSOE i PP com per impossibilitar que el PP es faci amb el govern. Així doncs, el proper diumenge, voteu havent pensat què és el millor per nosaltres.

La Catalunya masoquista o la Catalunya amb projectes, reivindicacions i amb capacitat de decidir el seu futur?