Centenars de milers de “catalans emprenyats” van apoderar-se ahir del centre de Barcelona. La capital catalana va rendir-se davant una marea de ciutadans de totes les edats, de diferents partits, però tots units sota la mateixa consigna, la dignitat nacional. El dret a decidir sobre els afers que afecten els catalans, i en concret les infraestructures, van ser el pilar de les reclamacions de la gran quantitat de manifestants que van prendre la Via Laietana.
Josep Palau / Barcelona
Poc abans de les 17.00h arribava a Plaça Catalunya, “Déu n’hi do, però m’esperava més, em sembla que punxarem una mica”. Poc després arribava al carrer Fontanelles. Indescriptible. Encara no havia començat la manifestació i ja es veia una multitud que arribava des de la Plaça Urquinaona fins al carrer Pelai. Allò prometia.
A diferència de la Renfe, la manifestació va començar puntual. Personalitats del món intel·lectual i cultural iniciaven la marxa amb la pancarta que obria el pas: Som una nació i diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures! Darrere seu, les entitats i els ciutadans armats amb estelades, senyeres i pancartes amb originals lemes com “Magdalena, s’ha acabat el bròquil!”, “Espanya no ens estima: Divorciem-nos” i “PSZzzz”. Els polítics, relegats a tercer pla.
Al llarg de la manifestació, al llarg de la Via Laietana, predominava el pacifisme i la civilitat característiques dels catalans. Una marxa fonamentalment silenciosa, amb aïllades consignes, això sí, corejades per la majoria. Entre elles, la més sentida va ser, sense cap mena de dubte, “In-de-pen-dèn-ci-a”. La marxa prenia, doncs, un marcat i comprensible to sobiranista. Xiulets davant la seu de CCOO, que no va adherir-se a la convocatòria per “no donar ales al PP”, davant la comissaria de la Policia Nacional i algunes protestes aïllades davant la seu del Departament de Governació (on la bandera espanyola saludava, onejant, els manifestants) van animar la manifestació al llarg del seu transcurs.
Pocs minuts després de les 18.00h i la capçalera arribàvem a l’escenari situat davant l’Estació de França, on Mònica Sabata i Gerard Fernàndez, membres de la PDD, llegirien per primera vegada el manifest de la convocatòria. Abans de començar, Sabata atià la multitud: “Us informem que mentre nosaltres estem aquí, milers de persones encara resten al carrer Pelai, esperant a poder començar a caminar”. Un èxit rotund doncs.
Ara només falta esperar una cosa, que serveixi, que s’escolti la gent i tot això no quedi en fum.
